Definir les Vides

Retrat de l’artista catalana Carme Dapena

Són molts els llocs on se’ns demana definir-nos: headhunters ens ho demanen, activitats de teambulding ho demanen, pàgines de recerca de parella ho demanen, o persones que acabem de conèixer ens fan recitar la nostra vida esperant poder-ne extreure una conclusió contundent i definitiva de com som.

Personalment sempre m’ha costat molt contestar els test de personalitat:  Insights discovery, Myers Briggs, i tants d’altres.

Com se’m fa difícil, i em fa ràbia, veure que algú està buscant aconseguir secretament un check list personal sobre mi, a través de preguntes molt concretes, totes elles amb resposta tancada. De fet, no contesto i penso que ell o ella s’ho perden si no saben entendre la complexitat d’una persona i si tenen por de la capacitat que les persones tenim de sorprendre i meravellar contínuament, de fer coses que encara no eren al mapa, o al check list, de qui ens coneix.

I aleshores penso. I narrativament? Sense preguntes tancades sí que seria possible definir-nos?

No, està clar que no. No estem acabats. Estem en moviment i en construcció. Som un work in progress. Però, d’acord, estant clar que no, podríem arribar a obtenir un esboç que recordi mínimament què és la persona i què no és? De fet els autors literaris ens descriuen els personatges i alguns ho fan realment bé. Podem tenir una idea molt clara de qui és aquella persona. De fet, ens sembla que podríem endevinar com reaccionaria davant de diferents circumstàncies encara no plantejades.

Darrerament estic veient els retrats que la meva amiga Carme Dapena fa dels seus amics.

Això em va fer preguntar: què és més difícil a l’hora de fer un bon retrat d’algú, fer-ne un dibuix o una narració? 

I em vaig dir que cal aclarir molt què és el que estem preguntant. Si només estem preguntant sobre fer un bon dibuix o una bona narració, aquesta és una pregunta que també és interessant de contestar-se. Però que no és la que m’interessa contestar.

El que vull saber és: fa falta el mateix coneixement d’una persona i la mateixa aproximació a una persona (amatent, empàtica, plena d’amor i compassió) per a poder obtenir-ne un bon retrat o una bona narració que deixi veure o entreveure què hi ha dins d’aquella persona (tot el seu potencial) més enllà d’una mera descripció gràfica o narrativa?

O sigui: Dibuixar els ulls versus dibuixar la mirada. Descriure els fets i les rutines versus descriure què sent quan ho fa i per què i amb quina finalitat ho fa.

Fins on fa falta conèixer algú o tenir la capacitat d’entrar dins algú per a dibuixar una mirada? O per poder saber i, per tant descriure, què sent quan fa les coses que fa, per què les fa? L’esforç d’entrar dins algú ha de ser el mateix en el dibuix que en l’escriptura? Tot i que sembla que dibuixar és més ràpid en temps cronològic, jo crec que l’esforç previ, el d’entrar dins algú, és el mateix en totes dues disciplines.

Tornant a la gent que necessita fer check-list quan coneix algú nou. Jo ja ho deia fa anys. Si vols conèixer algú. Camina al seu costat.

Però és clar, la nostra vida és curta i caminar al costat d’algú pren molt de temps. 

Per això volem respostes ràpides (test de personalitat, definicions que fem nosaltres de nosaltres mateixos, les impressions que ens comparteixen els altres) per tal de poder reduir el nostre risc d’equivocar-nos a l’hora de començar a caminar amb algú.

Juna Albert, 3 de maig de 2020

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s